El TEA és un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat per dificultats en la interacció social i la comunicació, així com per comportaments i interessos repetitius, presents des de la primera infància.
Va ser descrit per primera vegada en 1943, però durant dècades es va considerar una condició rara. A partir dels anys 70 i 80, els diagnòstics van començar a augmentar gràcies als canvis en els criteris clínics (DSM) i a una major conscienciació pública.
Aquesta tendència global a l'alça es confirma en metaanàlisis recents: actualment, s'estima que al voltant del 0,77 % dels nens del món tenen TEA (aproximadament 1 de cada 130).
Per països, els Estats Units lideren en informes recents (~2,8 % de nens de 8 anys identificats), seguit de països europeus desenvolupats (ex., Suècia ~3,6 %) i Austràlia. Altres països (Japó 1,34 %, Corea del Sud ~1,28 %) també mostren taxes altes en estudis poblacionals recents.
Evolució temporal: En 50 anys, el TEA ha passat de ser gairebé desconegut a una condició relativament comuna. Dades dels CDC (EUA) mostren que l'any 2000 es registrava 1 cas per cada 150 nens (6,7/1.000), i l'any 2020 aquesta xifra va ascendir a 27,6/1.000 (1 de cada 36).
El TEA es diagnostica més en nens que en nenes (aprox. 3:1). El primer indicador sol donar-se cap als 2-3 anys, encara que amb cribratges pot identificar-se fins i tot abans. La prevalença en adults és menor, ja que molts casos lleus no van ser detectats durant el seu creixement.
No hi ha una cura única per al TEA, de manera que el maneig és multidisciplinar. Les teràpies conductuals i educatives primerenques (ex. ABA, Model Denver) són fonamentals: milloren la comunicació, la interacció social i la independència.
Millora amb intervencions: Els estudis demostren que els programes d'intervenció primerenca intensiva acceleren l'adquisició d'habilitats. En resum, la detecció i el tractament primerencs milloren significativament el pronòstic, reduint conductes problemàtiques i fomentant la integració social.
A la família, el diagnòstic genera una alta càrrega emocional i financera. Les famílies s'enfronten a horaris complexos, adaptacions escolars i atenció contínua. Això genera un estrès parental significatiu. El suport extern és clau: els grups de suport i la formació per a pares ajuden a millorar l'entorn.